Premi Carles Capdevila 2022 - a la iniciativa o trajectòria educativa

Nascut als Hostalets de Balenyà el 13 d’agost del 1965, va tocar micròfon per primer cop a Ràdio Pista, encara adolescent: són temps en què les ràdios municipals fan escola i allà se li desperta la fam de periodisme. Es llicencia en filosofia i lletres i fa els primers passos com a professional a la secció de Societat del diari 'Avui'. Es converteix aviat en el cap d’aquesta àrea, que revoluciona amb els plantejaments imaginatius dels seus reportatges. És en aquella redacció on coneix qui serà la seva dona, i mare dels seus quatre fills, la també periodista Eva Piquer.

L'agilitat és la seva divisa. N’és un exemple l'aventura menor –pel que fa a durada– però major –pel que fa a la transcendència– del 'Diari de la Pau'. Amb un grup de periodistes, va editar aquest rotatiu l’any 1991, mentre va durar la Guerra del Golf, com a manera de protestar per la manera com la gran premsa silenciava les crítiques al conflicte. Va ser una idea pensada i executada en una setmana. Una bogeria, en definitiva, però que es va convertir en èxit gràcies al seu olfacte i sentit de l’oportunitat. Capdevila recordaria sovint als seus companys de professió que els periodistes escrivim per ser llegits, així que la visió comercial no és 'per se' cap deshonor, al contrari.

Capdevila i Piquer marxen a Nova York entre el 1992 i el 1994, en una aventura que té molt de viatge iniciàtic i d'eixamplament d’horitzons. Des d’un petit pis de Manhattan elaboren mil i una històries sobre el que es cou a la capital cultural d’Amèrica. Ella, enviant cròniques a l’'Avui'. Ell, escrivint per a revistes i mitjans esportius, mentre redacta també el llibre 'Nova York a la catalana', en el qual recopila tot de vincles de la ciutat amb el seu país al llarg dels últims cent cinquanta anys.

Fins que, l'any 2010, arriba una altra bogeria, tal com ell la qualificaria sovint: l'ARA. Som en un any de màxim desconcert per als mitjans en general i per als diaris de paper en particular. La crisi ha destruït bona part dels ingressos de la publicitat i les vendes al quiosc cauen trimestre rere trimestre, mentre el públic migra cap a plataformes digitals que han malacostumat els lectors a no pagar pels continguts. A Catalunya, això coincideix amb uns temps en què s’imposa la sensació que el sistema autonomista està exhaurit i, per tant, cal començar a treballar per un nou país. En aquest context, els impulsors de l’ARA pensen en Capdevila perquè lideri el projecte i en sigui el primer director. Durant nou mesos pareix aquesta altra criatura i n’afina el model. Cal ser radicals, sense deixar de ser un diari. Cal escoltar realment la gent. Cal ser àgils. I cal ser optimistes. Perquè es tracta d’explicar el món, el país i el periodisme que ve, però no val la pena fer-ho des del cinisme –un dels trets que més el neguitegen– o la crispació.

El 23 d’agost del 2015 els treballadors d’aquest diari reben un correu electrònic que fa recórrer l’electricitat per tota la redacció: Capdevila explica que li han detectat un càncer colorectal, detalla el tractament que li han assignat i es referma en la voluntat de seguir comandant la redacció, i publicant articles, tot i que ara hagi de dividir l’atenció amb aquest nou front, per a la qual cosa demana complicitat a l’equip. En el més pur estil seu, l’assumpte del missatge és “La meva nova vida”.

Pocs dies després, el 30 d’agost, comparteix la notícia amb els seus lectors, en un article titulat “Fa de mal dir que tens càncer”. Allà, hi diu: “Com que per a mi fer vida bastant normal és compartir ara i aquí les meves inquietuds, il·lusions, pors i alegries, trobo que us ho he de dir així d’entrada, el dia que torno [a publicar columnes després de l’aturada estival]. Ja està, queda dit. [...] El càncer m’acompanya, i és lògic que a les meves dèries habituals, que ja coneixeu i que inspiren aquests articles, ara s’hi afegeixi la dèria per sobreviure”. Parlarà ocasionalment als articles de la seva malaltia –sempre en clau d’aprenentatge i d’esperança– després de reflexionar que pot ser útil per a altres persones que la pateixen, si la veuen normalitzada en boca d’una figura pública que s’hi adreça en primera persona i sense complexos.

Després d’unes setmanes de feina intensa i emotiva, Capdevila cita els treballadors de l’ARA: és el 24 de novembre, el dia abans que l’ingressin per extirpar el tumor. “Us vull anunciar que el consell d’administració em va fer una oferta generosa per deixar la direcció de l’ARA i ocupar una nova posició més adequada a la meva situació, i la vaig acceptar, agraït”, explica. “L’ARA ha sigut el projecte de la meva vida i ara el meu projecte és la meva vida”. De nou, la vida. El periodista accepta el càrrec de director fundador i segueix publicant el seu article diari, a banda d’entrevistes a pensadors i educadors de primer ordre.

El discurs de comiat es converteix ràpidament en viral pel que conté de crítica al poder. “Tots els directors tenim finals bruscos. Si no se’t carrega un càncer se’t carrega un amo, o un govern, o un banc, o una combinació d’algunes d’aquestes coses”. Reivindica la ingenuïtat en l’ofici i, amb la ironia habitual, dedica un dels agraïments: “A tots els que van intentar que l’ARA no sortís o que no ens en sortíssim. Persones amb noms i cognoms que van fer de tot. Alguns ara ho han oblidat i m’abracen i em diuen que ells ja ho sabien, que aniria bé. Jo no oblido el que feien. No ho oblido perquè els ho agraeixo. Confesso que he estat moltes vegades a punt de deixar la direcció, per esgotament, en moments difícils. Però a la nit pensava en l’alegria que tindrien i decidia continuar”. Algunes de les seves columnes més punyents –lliure ja de l’arnès inherent al càrrec– apareixeran just després d’aquest comiat.

Els mesos següents són de descompressió, després d’haver estat cada dia des de les set del matí i fins a la mitjanit embolicat amb el diari. El seu monòleg 'Educar amb humor' es converteix en un fenomen viral i s’embarca en una gira per Catalunya i Espanya, on omple teatres amb les seves reflexions humorístiques, fruit d’anys de reflexionar sobre l’art –o tal volta ofici– de fer pujar les criatures. Són uns temps en els quals s’acumulen també els premis. Entre els més importants, el Marta Mata d’educació, el Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional de comunicació de la Generalitat.

Manté, mentrestant, la gimnàstica de l’article diari, que el lliga al món. I, tot i la convalescència intermitent a què l’obliga el tractament amb quimioteràpia, segueix involucrant-se en projectes. Prepara un recull de les seves entrevistes relacionades amb l’educació per a l’editorial Arcàdia. També una selecció dels seus articles més significatius, entre els més de 3.000 que ha publicat. I segueix entrevistant pensadors de primer nivell, fidel a la seva voluntat d’acostar el periodisme a la filosofia, és a dir, al coneixement.

Tanca el 2016, un any difícil, reflexionant de nou en positiu: fa la llista de setze coses que, tot i trobar-se enmig d’unes circumstàncies tremendes, ha pogut aprendre: “Acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres”.

Una recaiguda en la malaltia, a principis d’any, l’obliga a deixar l’article diari. Però es refà i recupera la ploma –amable i incisiva alhora–, tot i que limitant-se als caps de setmana. L’esperança rebrota amb la primavera i viu un Sant Jordi excepcional: finalment ha aparegut el seu llibre d’articles, titulat 'La vida que aprenc', que es converteix en el llibre més venut de la diada literària en la categoria de no-ficció.

Són setmanes d’activitat intensa. Tot i la duresa del tractament al qual se sotmet, li queda força per portar el seu monòleg 'Viure amb humor' al teatre L’Atlàntida de Vic, aquest passat 23 de maig, i és un èxit aclaparador. Setmanes enrere, l’auditori AXA esgota les 600 entrades disponibles per a la presentació de 'La vida que aprenc', que també amenitza amb el seu monòleg. Les persones que organitzen l’acte li pregunten si vol que es limiti la signatura de firmes a uns minuts després de la presentació, per no abusar de la seva resistència física. Diu que de cap de les maneres, i signa exemplars tant abans com després de l’acte. S’alimenta de la proximitat dels lectors i escolta, escolta molt, seguint un dels seus últims propòsits periodístics.

Pocs dies després d’aquella última aparició pública, la notícia de la seva desaparició deixa un buit intolerable en l’ànim dels que el van conèixer. Amb la mort de Capdevila, el periodisme català es quedava sense una de les persones que més han contribuït a renovar-lo. I el país quedava orfe d’una de les seves veus més estimades.